1973-1990: Els pessebres de Gallicant a l'Arxiu

Era la tarda del dissabte 22 de desembre de 1973 que una trentena de joves, amb la il·lusió d'una cosa nova, d'un acte col·lectiu nou, començaven la primera caminada, carretera amunt, vers la vila d'Arbolí.

Era un pomell de joventut il·lusionada, protadora d'un senzill diorama que uns altres joves havien construït, al·legòric al naixement de l'Infant Jesús al portal de Betlem. I mentre els joves i adolescents caminaven, un altre grup de borgencs i borgenques, amb alguns anys més, estaven treballant a l'antiga abadia d'aquella simpàtica vila, aleshores convertida en Casa de Colònies Sant Pau, en la preparació d'una escudella catalana com a sopar col·lectiu i de les panses i figues i nous i olives i torrons i vi i xampany per a la revetlla, no solament per als joves caminants, també per a la concurrència que arribaria al vespre, amb cotxes des de les Borges i també dels veïns de la vila d'Arbolí, que es van voler sumar a la festa prenadalenca.

Tot plegat, però, va començar a iniciativa de l'aleshores recentment creada Biblioteca. Allí s'uniren dos incipients grups de joves borgencs: els Amics de les Borges del Camp i el Grup Excursionista Isards. Va ser allí, a l'aixopluc de la Biblioteca, en el local que havia cedit la Cooperativa Agrícola, que l'excursionisme i altres diverses activitats van prendre una gran embranzida. Allí s'organitzaren -entre moltes altres coses- nombroses excursions, diverses d'elles a la serra de Montsant amb sortides des d ela Morera de Montsant o des d'Albarca, on els excursionistes arribaven amb autocars o cotxes particulars. En una d'aquestes sortides, asseguts als volts de l'ermita de la Mare de Déu del Montsant, el Josep Maria Montpeó va suggerir que, com a grup excursionista, seria interessant de posar un pessebre pels vols de Nadal, com ja es feia en molts altres llocs, en algun puig del nostre entorn. La idea va fruitar, però calia trobar el lloc per plantar-lo. El Ferran Jové havia sentit parlar molt de les excursions que s'organitzaven des dels Minyons de Muntanya, amb mossèn Joan Anglès; i des de la Cultural, amb el senyor Daroca i entre els llocs de muntanya que explicaven va recordar el puig de Gallicant. La proposta va ser ben rebuda. Això era el 1973 i per aquell Nadal s'organitzà la col·locació del primer diorama. Alguns dies abans, els que promovien l'acte van haver d'anar a netejar el local de les Colònies Sant Pau, una feina que van fer cada any mentre durà la festa de l'escudella i la revetlla.

Però resulta que quan estava tot preparat, amb permís de l'Ajuntament i l'aprovació il·lusionada d'aquell veïnat, sorgí un problema inesperat: dos dies abans, el 20 de desembre, moria assassinat el president del Consell de Ministres, Luís Carrero Blanco, en un atemptat perpetrat per ETA. El mateix dia de l'atemptat havia sortit un article del Ferran Jové al Diario Español anunciant, entre altres coses, la plantada del pessebre. L'Ajuntament d'Arbolí posà molts inconvenients. Tenien por que organitzéssim una festa quan el país estava en ple dol. Hi van haver moments de dubte i desconcert. Finalment, van accedir, amb la promesa, per part dels excursionistes, de no fer sarau al carrer. La festa es va fer a l'interior de la casa de colònies, com sempre, però l'animació de la joventut, malgrat els advertiments, transcendí al carrer... i no va passar res.

Va ser el primer any i en van anar venint més de pessebres i l'entusiasme de la joventut no amollava i el de les persones que l'organitzaven tampoc. Per tal que l'organització sortís bé, a la Biblioteca s'obria una relació d'assistents a la revetlla, però com que sempre en pujaven més dels que s'havien apuntat, es preparava més de tot, per no fer curt. Cal dir que, per tal de poder-la celebrar, tothom que pujava a la festa pagava el cost del sopar i de la revetlla, llevat dels veïns d'Arbolí. Algunes de les viandes que posaven a l'escudella les obsequiaven les botigues. L'endemà, la festa era camperola, amb la Missa de pastors al cim del puig, amb fred o amb sol, però entranyable, emotiva i devota. Després, el dinar a baix, a Gallicant, acabant fent cagar el Tió.

L'entusiasme d'organitzar aquesta vetlla durà fins al setè pessebre. Així es va fer aquell 22 de desembre de 1979, va ser el darrer any de celebrar la festa sabatina. Després d'aquest any es va creure oportú de passar-ho al diumenge i va ser el 21 de desembre de 1980, amb el vuitè diorama, el primer any que l'excursió començà a les 8 del matí, amb 14 caminants sortint des de les Borges. L'any 2001 s'havia previst la festa el diumenge 16 de desembre, però una nevada ho va impedir. Es va ajornar fins al diumenge 23, però sols es va poder pujar fins a Arbolí: la neu, amb claps glaçats, que hi havia pel senderó d'allí en amunt, va fer desistir d'arribar al puig. El vint-i-novè diorama no va arribar al puig de Gallicant fins al diumenge 27 de gener de 2002.

Quantes històries i vivències personals es podrien explicar d'aquesta tradicional excursió! Tants borgencs i borgenques que l'han viscuda i l'han traspassada als seus fills i aquests als seus. Ens pertoca a tots conservar aquesta herència que ens han donat altres generacions de borgencs i que ja forma part del costumari tradicional de la nostra vila.